La Terra Blava. Un conte per mostrar la importància de treballar en equip

Dins de les dinàmiques que ens proposa el Programa CA/AC de la Universitat de Vic trobem "La Terra Blava"  una adaptació d’un conte d’en Tomàs Molina a Contes de l’Univers (Aportat per l’Antonia López Sillero, de l’Escola Sant Jordi de Vilanova i la Geltrú), que ens permet mostrar la importància de treballar en equip sobretot en alumnes d'infantil i primària.

Després de llegir el conte, en equips de quatre o cinc membres, i posteriorment amb tot el grup classe escrivim el nom de tots els animals que recordin del conte.

La conclusió és molt clara: com més siguem per recordar alguna cosa, més memòria tenim. El treball en equip ens proporciona la possibilitat d’obtenir millors resultats.

La Terra Blava




La meva germana era la reina dels tèrmits. Per suposat, no era un tèrmit de debò, però sempre que jugàvem quan anàvem a la muntanya m’ho deia. A mi sols em quedava la possibilitat de ser el rei dels saltamartins, que ja m’adonava que manava menys que els tèrmits. Hagués pogut ser el rei de les aranyes, però mai no m’han agradat les aranyes ni els escarabats, ni les mosques, ni els mosquits, ni les abelles, perquè molesten i piquen, ni les papallones, encara que tinguin les ales boniques... Així que em conformava a saltar amunt i avall entre les plantes i els arbres, com un saltamartí, mentre la meva germana, la reina dels tèrmits, construïa un palau sota terra. 

De totes maneres, posats a escollir (ara que la meva germana no em veu), també m’hagués agradat ser un cavall i córrer per les muntanyes altes dels Pirineus, com aquells que vam veure una vegada quan vam viatjar a Andorra. També m’hauria agradat ser un lleó, un tigre, una pantera, un llop..., o una girafa o una zebra, i fins i tot un elefant, un hipopòtam o un rinoceront...

I si fos una tortuga, com la Tortuguirra, que teníem a casa quan jo era més petit, i que se’ns va escapar? Diuen que les tortugues viuen molts anys, molts més que les persones. Ser una sargantana tampoc estaria malament, tot el dia estirada prenent el sol. I què me’n dieu dels camaleons, que es disfressen tan bé, o de la serp, sempre envoltada de misteri? 

Posats a imaginar, també podria volar pel cel i seria un d’aquells ocells que volen de punta a punta de la terra, i així coneixeria molts llocs del món i faria molts amics i amigues, com les orenetes i les cigonyes. Però penseu també en l’àliga, tan bella com una reina, o en el falcó, que és un bon caçador. A casa meva, quan jo era més petit, teníem un canari que cantava molt bé, i hi ha ocells com el rossinyol que tenen un cant molt bonic. Fins i tot hi ha ocells que parlen, com els lloros, i hi ha ocells que sols surten de nit, com el mussol, i fins i tot ocells que no volen, com els pingüins, l’estruç o les gallines. En canvi, hi ha animals que volen i no son ocells, com el ratpenat. 

Però per córrer pel món el millor és ser un peix. He vist una bola del món que tenim a casa i el mar embolcalla tota la terra. Si fos un peix, podria nadar i nadar i mai acabaria de recórrer tots els mars. Podria ser un peix de colors, com els de la peixera. En canvi, no m’agraden els peixos com els que em dona la meva mare per menjar, com la sardina, el lluç, el rap, ni tampoc voldria ser un calamar, ni una sèpia, ni una gamba, però si un tauró o un peix espasa, i fins i tot un pop gegant amb molts braços... 

Diuen que els dofins, les foques i els lleons marins no són peixos. Ah!, m’encantaria ser un dofí, i saltar amunt i avall entre les onades més altres, com aquells que vaig veure en un documental de la tele. Ser una balena tampoc estaria malament, però tenen una cara avorrida, encara que estic segur que s’ho passen molt bé, i que som nosaltres que no sabem quina cara té una balena contenta... 

Doncs mira, escullo el mar per ser el rei d’alguna cosa! De moment, em conformo anant a la platja i somiant que viatjo per aquella línia que hi ha entre el mar i el cel, l’horitzó, de color blau. Segur que en aquesta línia pots ser una balena i volar pel cel i veure el mar com el de la bola del mon que tinc a casa meva: enorme, blau i sense fi. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Algunes idees i una programació didàctica per a les oposicions

Els estàndards d'aprenentatge per avaluar

La papallona de n'Austin; avaluació, treball cooperatiu i excel·lència