El conte de les virtuts, els sentiments i les qualitats

Una companya del CEIP Portal Nou ens envia un conte per treballar les emocions.

EL CONTE DE LES VIRTUTS, ELS SENTIMENTS I LES QUALITATS

Diuen que una vegada, es van reunir en un lloc de la Terra tots els sentiments i qualitats dels homes. Quan l’avorriment havia badallat per tercera vegada, la bogeria, com sempre tan boja, els va proposar: juguem a fet i amagar? La intriga va aixecar les celles intrigada i la curiositat, sense poder contenir-se, va preguntar: a fet i amagar? i com és això?

És un joc, va explicar la bogeria, en què jo em tapo la cara i començo a comptar d’un fins a un milió mentre vosaltres us amagueu, i quan jo hagi acabat de comptar, el primer de vosaltres a qui trobi ocuparà el meu lloc per continuar el joc. L’entusiasme va ballar secundat per l’eufòria, l’alegria va donar tant salts que va acabar per convèncer el dubte, i fins i tot a l’apatia, a la qual mai li interessava res. Però no tots van voler participar: La veritat va preferir no amagar-se, perquè?, Si al final sempre la trobaven, i la supèrbia va opinar que era un joc molt tonto però en el fons el que li molestava era que la idea no hagués estat seva; i la covardia, la covardia va preferir no arriscar-se. Un, dos, tres, ... va començar a comptar la bogeria. La primera a amagar-se va ser la mandra que, com sempre, es va deixar caure després de la primera pedra del camí. La fe va pujar al cel i l’enveja es va amagar després de l’ombra del triomf que, amb el seu propi esforç, havia aconseguit pujar a la copa de l’arbre més alt. La generositat gairebé no arribava a amagar-se, cada lloc que trobava li semblava meravellós (per a algun dels seus amics): que si un llac cristal•lí, ideal per a la bellesa; que si l’escletxa d’un arbre, perfecte per la timidesa, que si el vol d’una papallona, el millor per la voluptuositat; que si una ràfega de vent, magnífic per la llibertat. Així que, finalment, va decidir amagar-se en un raig de sol. L’egoisme, en canvi, va trobar un lloc molt bo. Des del principi el va trobar ventilat, còmode, això sí, només per a ell. La mentida es va amagar al fons dels oceans. Mentida! En realitat es va amagar darrere de l'arc de Sant Martí. I la passió i el desig en el centre dels volcans. L’oblit ... se m’ha oblidat on es va amagar, però bé això no és l'important. Quan la bogeria comptava 999.999 l’amor encara no havia trobat lloc per amagar-se, ja que tot es trobava ocupat. Fins que va veure un roser, i entendrit, va decidir amagar-se entre les seves flors. Un milió!!! va comptar la bogeria. I va començar a buscar. La primera a aparèixer va ser la mandra, només a tres passos de la pedra. Després es va escoltar a la fe discutint amb Déu en el cel sobre zoologia, i a la passió i al desig els va sentir al vibrar dels volcans. En un descuit va trobar a l’enveja i, és clar, va poder deduir on estava el triomf. A l’egoisme no el va haver ni de buscar, ell solet va sortir disparat del seu amagatall, que havia resultat ser un niu de vespes. De tant caminar va sentir set, i al acostar-se al llac, va descobrir a la bellesa. I amb el dubte va resultar ser més fàcil encara, ja que el va trobar assegut sobre una tanca sense decidir encara a quin costat amagar-se. Així va anar trobant a tots: el talent entre l’herba fresca, l’angoixa en una fosca cova, la mentida darrera del Arc de Sant Martí, mentida!, Si ja era al fons de l’oceà, i fins a l’oblit, a qui ja se li havia oblidat que estava jugant a l’amagatall. Però només l’amor no apareixia per cap lloc. La bogeria va buscar darrera de cada arbre, sota cada rierol del planeta, al cim de les muntanyes, i quan anava a donar-se per vençuda, va veure un roser i les seves roses. Va agafar una branca i va començar a moure-la quan de sobte un dolorós crit es va escoltar. Les espines havien ferit els ulls de l’amor. La bogeria no sabia que fer per disculpar-se: va plorar, li va pregar, li va demanar perdó i fins hi tot li va prometre ser el seu pigall. Des d’aleshores, des que per primera vegada es va jugar a fet i amagar a la terra, l’amor és cec i la bogeria sempre l’acompanya.